Felicitat -Mercè Rodoreda-

Ahir a la nit, abans d´adormir-se, s´havia adonat que l´hivern s´acabava. “Prou fred”, pensà, i s´estirà entre els llençols. Com si vinguessin d´un món més límpid, les remors de la nit li arribaven netes, restituïdes a la seva puresa original. El tic-tac del rellotge, gairebé imperceptible de dia, omplia la cambra d´una palpitació enervant i la feia pensar en un rellotge de país de gegants. Uns passos damunt l´empedrat li semblaven els passos d´un assassí o d´un foll escapat d´algun manicomi i li feien batre el cor i els polsos. El rosec d´un corc devia ser l´anunci d´algun perill imminent: potser un mort amic s´esforçava amb aquells cops tossuts a mantenir-la desperta i vigilant. No, no era por: però s´apropà a Jaume amb una mica de basarda i s´arraulí al seu costat. Es sentí protegida i sense pensaments.

La claror de la lluna entrava fins als peus del llit barrejada amb la claror de l´arc voltaic del carrer i de tant en tant una glopada d´aire fresc, plena de perfum de nit, li arribava al rostre: prenia la carícia delitosament i en comparava la frescor amb la frescor del vent d´altres primaveres. Vindran les flors, pensava, i els dies blaus amb llargs crepuscles rosa, les onades tèbies de sol i els vestits clars; passaran trens curulls de gent amb els ulls brillants de la il·lusió de les grans vacances. Vindrà tot allò que duu el bon temps i que la tardor s´emporta amb una ventada forta i tres ruixats violents

.

En plena nit, ajaguda i desperta, sentia tot el plaer d´haver deixat l´hivern enrera. Aixecà el braç, i mogué la mà: un dring de metall la féu somriure. S´estirà voluptuosament. A la claror d´arc voltaic i de lluna, el braçalet brillava. Era seu des d´aquella tarda i el veia lluir sobre la pell com si en formés part. Tornà a fer-lo dringar. En volia tres. Tots iguals. Tres cadenes per a portar sempre juntes.

-Què no dorms?

-Aviat.

Si aquell noi pogués saber com l´estimava! Per tot. Perquè era tan bo, perquè sabia abraçar-la tendrament com si tingués por de trencar-la, amb més amor en el cor que en els ulls, i això que ella sabia si n´hi havia d´amor en els seus ulls. Perquè només vivia per ella, com ella havia viscut per un gat quan era molt petita, amb desfici. Sofria perquè tenia por que el gat sofrís. Anava a trobar la seva mare plena d´inquietud i amb els ulls tràgics. ”S´ha begut la llet; deu tenir més gana. S´ha embolicat el coll amb el cabdell: s´escanyarà...; es baralla amb el serrell de la cortina i quan sent passos s´atura o fa el distret, però s´espanta molt i el cor li bat de pressa

...”

Li vingueren ganes de besar-lo, de no deixar-lo dormir, de fer-lo rondinar fins que tingués tantes ganes de petons com ella tenia. Però la nit era alta i l´aire dolç i el braçalet brillava... A poc a poc perdé consciència i es va adormir.

**

Però ara, al matí, es sentia ben desgraciada. De la cambra de bany li arribava la remor de l´aigua. L´aixeta del lavabo devia estar completament oberta; sentí el “crec” inconfusible que feia la màquina d´afaitar quan ell la deixava sobre el prestatge de vidre; el de l´ampolla de la colònia. Cada remor li duia, precís, l´exactitud d´un gest d´ell.

Incòmodament ajaguda bocaterrosa, amb els colzes sobre el llit i les mans obertes contra les galtes, comptava els “arrondissements” en una guia de Paris. Un, dos, tres... La remor de l´aigua la distreia i la feia descomptar. Només en trobava dinou. On s´equivocava? Començava per l´illa Saint-Louis i anava voltant. Quatre, cinc, sis... Els colors tendres calmaven la seva ira. Els blaus, els rosats, els malves, les taques verdes dels parcs li feien imaginar acabaments d´estiu que en cada arbre es desfà en ors i coures. Però el doll d´aigua a la cambra del costat, aquella remor que altres dies era com un recer de felicitat estival per al seu cor amb reminiscències de rius amples i ocells de vol baix reflectits, de cales blanques amb algues damunt la sorra, avui l´omplia de melangia.

És clar que era ridícul preocupar-se –i deia preocupar-se per evitar un mot més fort i per culpa del mot crear cercles i cercles de rancúnia- per un matí sense petons. Però els primers petons matinals havien estat sempre tan estimats... Tenien gust de son, com si la son esvaïda tornés pels llavis d´ell i anés cap als ulls que es cloïen i volien tornar-se a adormir. Aqeulls petons fets tot jugant ho valien tot. Un, dos, tres, quatre, cinc... Illa Saint-Louis, Chatelet, carrer Montyon.. disset, divuit...

Ara la dutxa. Era com si el veiés a sota, tot just començada la pluja, amb els ulls clucs i cercant a les palpentes la tovallola que deixava en un cantell de la banyera. Quan la trobava, mantenia el braç estirat perquè no es mullés i deixava passar cinc minuts. Estravagàncies. Com la de menjar caramels quan prenia el bany complet, el cos en remull i la boca plena de dolçor.

S´ha acabat, pensà. L´amor s´acaba. I s´acaba així, quietament. Com més tranquil l´imaginava sota la dutxa més creixia la seva ira. El deixaria. Ja es veia fent les maletes. I els detalls tenien tanta realitat, la seva imaginació els evocava tan vius, que gairebé sentia a les puntes dels dits la flonjor de la roba sedosa que desava recançosament, després de plegar-la, a la maleta massa petita perquè hi cabés tot. Oh, si!, marxaria. Es veia al llindar. Sortiria de casa a punta de dia; baixaria l´escala sense fer soroll, gairebé de puntetes.

Però ell la sentiria. No l´haurien despertat els passos lleus, sinó una sensació misteriosa de soledat. Baixaria al seu darrera com un boig, li agafaria el braç quan ja hauria arribat al primer pis. El diàleg seria breu, amb silencis més eloqüents que les paraules.

-Et deixo –li diria en veu baixa.

-Què dius ? -preguntaria atònit.

Podria deixar tanta tendresa? La miraria tristíssim: tants mots, tants carrers de Paris, tants acabaments de tarda, quan l´amor tot just el somiaven... No comptava, ara. Mirava el mapa. Davant de cada edifici important ell li havia dit: “ T´estimo”. Li havia dit “ t´estimo”, quan travessaven un carrer, asseguts a la terrassa d´un cafè, sota cada arbre de les Tulleries. Escrivia “t´estimo” sobre un trosset de fusta que arrencava a la capsa de llumins, en un vidre entelat de l´autobús. Li deia “t´estimo”, així, amb una gran joia, com si no esperés res més, com si la felicitat fos només poder dir “t´estimo”. Aquí on ara els seus ulls s´aturaven, a la punta de l´illa –l´aigua i el cel eren blaus, tendrament blaus i l´horitzó i el riu-, també li havia dit “t´estimo”. Veia la Plaça de la Concòrdia un vespre de pluja. L´asfalt lluent reflectia els llums i la terra, de cada llum, naixia un riu de claror. Volia avançar, com si mirés d´un terrat estant, un paraigua. A cada punta de barnilla una gota d´aigua i al voltant del paraigua minúscul, Paris: les teulades, les xemeneies, les filagarses de boira, els carrers profunds, els ponts sobre l´aigua llisa. El mal temps havia desat dintre les cases totes les senyores que fan mitja pels parcs al costat dels infants més rossos i havia deixat al carrer els que s´estimen i les roses i les tulipes dels jardins.

Els havia deixats a ells dos sota del paraigua, amb els seus “t´estimo” ja recíprocs, i una gran nostàlgia d´amor.

Ella li diria, encara en el replà del primer pis: “Si ja no ens estimem, per què vols que em quedi?” Ho diria en plural, no perquè fos la veritat, sinó per fer irrevocable la seva decisió als ulls d´ell i obligar-lo a creure que no hi havia remei. Al carrer trobaria la pluja. No la pluja dels enamorats, sinó la dels qui la vida fa tristos a cops d´amarguesa, la que duu fang, i fred, la pluja bruta que fa rondinar els pobres perquè els vestits i les sabates es fan malbé i fa estar malalts els nens que es mullen els peus quan van a l´escola. Pujaria al tren sense esma. Un tren amb els vidres bruts, amb milers de gotes acarrerades en regalims. Després seguiria el soroll de les rodes i el xiulet estrident. Fi

Una altra vida començaria. Hauria d´atacar-la sense enyorament, amb molta força de voluntat. Dir: “avui començo a viure, darrera meu no hi ha res”. Com l´acolliria la seva germana? I el seu cunyat?

Trobaria Gògol, gros, feixuc, amb el pelatge blanc, brut; amb els ulls sense vida, maculats de taques roges. El seu cunyat l´havia batejat a l´època de la seva passió per la literatura russa, passió que els mots creuats havien substituït. L´havia descobert cargolat com un rebuig ran d´un marge. Apiadat l´havia pujat en el seu Ford i no s´havia adonat que era cec fins al cap d´una estona de tenir-lo a casa. Marta rondinà. Un gos cec, de què serviria? Però feia tanta pena llençar-lo... Caminava a poc a poc, amb el cap cot, i topava amb els mobles. Quan, ajagut en un racó o al mig d´una cambra, algú s´apropava, alçava el cap com si mirés el cel. Se´l quedaren. Però deprimia veure´l.

“Bon dia, Teresa”, diria la seva germana en veure-la: ” com sempre, sense avisar, Pere, hi ha la Teresa, deixa els mots creuats i vine...” Tot serien alegrois. Ella sentiria una gran soledat; la casa fora poble, amb la marquesina sense vidres –no que s´haguessin trencat, sino que mai no havien estat posats-, li semblava sòrdida. Les parets eren plenes de dibuixos que Pere havia fet a estones perdudes, uns dibuixos surrealistes abominables que feien rodar el cap.

“Quina sorpresa, cunyada!” Vint anys de burocràcia no li havien fet perdre vivacitat en el parlar, ni la frescor de la rialla, però en els seus ulls hi havia tristesa i cobejança: era la mirada d´un que s´ofega sense veu ja per demanar auxili.

**

Se li entelaren els ulls. Ja no veia els colors del mapa, tan tendres.

A la cambra de bany, ara hi havia un gran silenci. Es devia posar la corbata, es devia pentinar. Aviat vindria. De pressa, de pressa, pensà: poder fer recular el temps, tornar enrera. Tornar a la caseta vora el mar de l´any passat. El cel, l´aigua, les palmeres, el foc vermell del sol, reflectit en els vidres del balcó a la posta. Un llessamí florit arrapat al balcó. I els núvols, les onades, el vent que tanca les finestres amb violència... Tot era dintre del cor.

Un esclat de sanglots i sospirs sotragà el llit. Plorava desesperadament com si un riu de làgrimes s´empenyés per sortir-li pels ulls. Com més s´esforçava per contenir-se més acerb es feia el dolor. “Teresa, què tens?” Ell estava al seu costat sorprès i indcecís. Oh, poder aturar aquell plor, dominar-se... Però la seva veu excità una altra crisi de làgrimes. S´aseegué al llit, ben prop d´ella, li voltà l´espatlla amb el braç i li besà els cabells. No sabia què dir, ni comprenia. Tornava a tenir-lo. El tenia al seu costat amb tot el que hi havia en el mapa i més encara. Molt més del que es pot dir; l´olor que feia d´aigua era la pluja sobre el paraigua, sobre el riu llis i esgarrifat, les gotes irisades a les puntes de les fulles, les gotes amagades entre les fulles de les roses. Les roses no les bevien, aquelles gotes irisades, secretes. Les guardaven com ella els petons, gelosament.

Podia dir-li la veritat? Ara que el tenia a la vora amb el rostre d´angoixa, tot decantat cap a ella tan absolutament, el drama muntat en mitja hora se li desfeia con neu al foc: “No vols dir què tens?” Li apartava suaument els cabells dels polsos i la besava. No podia dir res, sentia un gran repòs. Ell llençà el mapa a terra, l´abraçà com hauria abraçat una criatura. Ell, pensà, l´estimava de debò i mai no hauria pogut pensar les coses absurdes que ella a vegades pensava. Havien fet tant camí junts! Eren un de sol enmig de tata la gent.

I aquella noia plena d´ara, que volia agafar un tren, que volia fugir i baixar les escales d´amagat i precipitadament, es fonia. Se l´enduia com a les bruixes el fum. Sortia per una xemeneia imaginària, el vent la prenia i la desfeia fins a no deixar-ne res. Arraulida hi havia una noia sense espines, sense exabruptes, una noia que es quedava, ignorant que tirànicament l´empresonaven quatre parets i un sostre de tendresa.