Lola Anglada (Barcelona 1893-Tiana 1984) va contribuir en la literatura infantil des d'una doble vessant, com a il·lustradora i com a escriptora. Cal, però, no oblidar que el conjunt de l'obra escrita i pictòrica de Lola Anglada és d'una importància cabdal dins el moviment noucentista, tant pel que fa a la seva qualitat artística com pels aspectes de renovació cultural i ètica que s'hi difonen.
Margarida contempla les formigues amb tant d'amor, que una d'elles se
n'interessa. Se separa de les altres i li diu:
-Perdona, nena; anem sempre tan atabalades, que no havíem fet cas de tu.
Què ens demanaves ara fa un moment?
-Us demanava que em contéssiu moltes coses, i si sabeu quan fou que
s'habità aquest castell.
-No calia impacientar-te -respon la formiga;- és cosa de què una nena
estudiosa et podia informar.
La noia s'avergonyeix. Com la formiga és molt prudent, fa que no ho veu, i
torna, molt afectuosa: -És fàcil d'oblidar-se'n, i t'ho faré recordar. Aquest
castell, i tots els castells com aquest, són d'aquella època en què els
cavallers portaven llança; i portaven cota de malla i un casc amb plomes. I les
dames portaven una paperina al cap o portaven dues trenes.
Dalt dels merlets esclaten les rialles. És el llangardaix.
-Jo sóc cavaller -crida- i aquesta mosseta és la dama d'aquest castell;
perquè ella porta trenes i jo cota de malla.
Que n'és de tabalot! El llangardaix es torç de riure.
També entre les bèsties n'hi ha que valen i que no valen.
És clar, la noia se'n molesta i la formiga tampoc no s'ho pren amb
simpatia. I el deixen plantat amb les seves rialles. I tot corrent a la
formiguera, la formiga diu:
-Anem, nena, anem; que aquest no te'n sabria dir res, d'Història. S'està
sempre d'esquena al sol. Si volies instruir-te, vine amb nosaltres, que som
diligents i treballadores.
I la noia es
troba que aquella entrada xica sota la muralla d'on sentia riure i veus femenines,
és l'entrada d'una formiguera. Vénen formigues i l'entren dintre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada