l'ambient lector: atribuir valor a la lectura

Ja ha arribat el mes de març i amb ell, enguany, el carnaval. Quina millor manera de donar la benvinguda al meu mes preferit amb un fragment d’un dels contes -Carnaval- de Mercé Rodoreda?

Desitjo que en gaudiu tant com jo. 

La pròpia autora explicava l'essència d'aquest conte així: 

"De Carnaval només tinc fet el conte <Rua> al voltant del qual giraran tots els altres. És una noia que fuig d’un ball, en un xalet de l’avinguda del Tibidabo a la una de la nit. Troba un xicot tots dos van disfressats i tenen divuit anys i l’acompanya fins a casa seva. Ella viu a Consell de Cent. 

A la Plaça Molina els arreplega un xàfec solemne. Abans d’arribar a la Diagonal els surten dos lladres i els deixen sense <un sou>. 

El Passeig de Gràcia és ple de paperets i pengen serpentines dels arbres i elsbalcons. La Rua ha passat i ells també. I ja està”

RODOREDA, M.: Cartes a l’Anna Murià 1939 1956, Barcelona, laSal, edicions de les dones, pàg. 76-77

 

Bona lectura i bon inici de març!

 

Carnaval

-Aquesta nit, quan t’he trobat, m’han vingut ganes, tot d’una, d’inventar-me una altra vida.

-A mi, també, sap? Jo ja feia tres mesos que estalviava, que no pujava al tramvia -això que visc a Gràcia i treballo al carrer de la Princesa- per poder llogar aquest vestit. A casa, mentre va viure el meu pare, mai no ens va faltar res. Un dia es va ficar al llit, molt malalt, i ja no va sortir-ne més. El poc que teníem s’ho va endur la malaltia i l’enterrament. Per mi va ser dur. Vaig haver de renunciar a tot el que m’agrada. A tots els projectes. A tot. Vam quedar molts sols. Jo era el gran. I havia de dissimular per no fer més pena a la mare. És una mica ridícul que ho expliqui, que em planyi jo mateix. Fa pobre d’esperit. La meva vida podria servir per a fer-ne una novel·la barata. Avui, després d’haver passat tres mesos estalviant pensava que em divertiria amb els companys, però així que m’he vist amb aquest vestit ja m’ha vingut vergonya. I ja he sortit, ja, amb els companys, és clar. Però ells anaven amb les seves promeses i al cap d’una estona de ser al Tibidabo m’han desaparegut sense que me n’adonés. He caminat molt, he passat temps assegut en el banc del parc sota del funicular… encara no és veritat. La veritat costa de dir. Al Tibidabo hi he anat perquè un amic, que treballa en un restaurant, m’havia dit que anés a veure’l. Els pastissos que ens hem menjat, me’ls ha donat ell. I quan m’he assegut en el banc del parc, pensava que la vida és ensopida, i mirava la nit i tota l’estesa de llums fins que m’he cansat.

-Coses del Carnaval, no et sembla?

(Fragment del conte “Carnaval”, de Vint-i-dos contes)